Hola, Enric

El teu comentari m'ha fet pensar sobre l'empobriment del català, que a mi em preocupa molt, també. M'agradaria compartir una experiència personal que sempre em fa pensar, i que no sé massa bé com conceptualitzar (i és ben possible que sigui per manca de coneixements). A falta d'un nom millor, en diré

El misteri de la cantarella (i l'automatisme empordanès)

És un fet que, quan un parla, vulgui o no, ho fa amb una determinada cantarella. També resulta evident que hi ha determinades cantarelles que són promocionades des de llocs de poder o d'exclusivitat. Per exemple, la veu que ens parla des del Google Maps no és precisament un lloc de poder, almenys no de poder directe, però no podem demanar-li que canviï el to (o potser sí que es pot, i soc jo qui no sé com es fa, però això, com veureu, no ens importa ara). Aquest últim exemple és bo per posar en relleu una característica de les cantarelles. En castellà, per exemple, ens diu «Al llegar al cruce, ¡giiiire a la derechaaaaaaa!» amb una alegria impostada i mig imbècil, completament injustificada, que sempre m'esgarrifa; sincerament, em posa els pèls de punta, «Per què nassos n'estàs tant, de contenta, de que hagi de girar a la dreta, tros d'imbècil? M'ho podries explicar?», però, en fi, no podem fer-hi res, és clar. Ep, un moment! De fet, sí que hi podem fer una cosa, i de fet la fem (bé, almenys jo la faig, i m'imagino que vosaltres també), que és imitar la veu del Maps, amb l'objectiu de ridiculitzar-la (ja sé que és una mica infantil, fer això, però qui no ho ha fet, alguna vegada?). Clar, la senyoreta del Maps no se n'adona, oi?, ni li importa gran cosa (de fet, em sembla que se li'n fot completament), això és més que obvi; però, en canvi, nosaltres, doncs mira, ens quedem més descansats: «Cuando termines tu plato, ¡sííííííírveme otra copaaaa!», i així successivament.

Bé. De cantarelles, n'hi ha moltes. Tenim la de TV3 —que, per cert, també és per a llogar-hi cadires—, o la del Metro, «Propera estació, Avinyonet de Puigventós!», i així successivament. M'imagino que tots ens entretenim imitant-les, encara que sigui en la intimitat (és a dir, en realitat tots parlem tevetresenc en la intimidad, ui, quin mal record!), o quan estem sols a casa. Estem fets així, som una mica com els lloros, i anem repetint tot el que sentim.

Ja m'apropo al que volia dir, eh? Agafem, per exemple, la imitació d'en Puigdemont del Polònia (no estic fent política, eh?, estic parlant de la llengua). A l'imitador (per cert, que bons que són, aquests cabrons!) li fan dir tota l'estona frases que contenen la partícula «pas», el nostre «pas» emfàtic, com per exemple «Això no he pas dit, jo!». Als altres personatges gairebé mai els hi sentim dir ni una sola frase amb «pas». Però el Puigdemont del Polònia, és clar, és una imitació; i les imitacions, com les caricatures, consisteixen a emfatitzar els trets més prominents i difuminar els que són comuns; en aquest cas, hi ha coses que són diferencials (l'accent i els usos lingüístics de Girona) i per això es fan prominents. A Girona diuen «pas» tota l'estona, i nosaltres, doncs no tant. Així es fan les caricatures i les imitacions. No hi ha res a dir, oi? Res a dir? Un moment. Qui som, exactament, «nosaltres»? Qui són, aquests que no diuen «pas»? «Nosaltres»? Però aleshores, el missatge que estem transmetent és que dir «pas» és «de poble», i que «nosaltres» no diem pas «pas» (perdoneu-me), i així anem contribuint a carregar-nos, encara una miqueta mes, la llengua. Ben a poc a poc.

A poc a poc, com TV3, que també se la carrega. La cantarella de TV3 ve associada a un lèxic molt concret (on tampoc es diu pas «pas», per exemple). Bé; doncs resulta que, amb una amiga, que és molt bona imitadora, ens diverteix, de tant en tant, jugar al que hem batejat com «fer de senyores de l'Empordà» (és divertidíssim, ja veureu i, a més, molt fàcil de fer). Partim d'una observació personal, que és que si performem dues senyores de l'Empordà, només ens cal anar encadenant bajanades, una rere l'altra:

—Sembla mentida, quina xafogor!
—Ja ho pots ben dir, fa una calor que empesta!
—Escolta, saps què li ha passat, a la Paquita?
—La Paquita? No! Ai, pobra! No, no; digues-me, digues-me!
—...

I anem fent, primer una i després l'altra, sense parar. Bé, l'observació personal és aquesta: podem fer això, hores i hores, pràcticament sense cap mena d'intervenció de la consciència. És un procés gairebé automàtic. Us ho juro. Palabrita del Niño Jesús. Almenys, a nosaltres ens passa. A mi em passa, i a la meva amiga, també.

D'aquí es dedueix (de forma rigorosa, com veureu, i completament indubitable, eh?) que és més que probable que, a tota la zona de l'Empordà (com a mínim; es tracta d'una cota inferior), portin uns dos o tres mil·lennis (per dir alguna cosa, probablement deu ser molt més) funcionant de forma pràcticament automàtica, sense que ningú hagi hagut de pensar mai, ni una sola vegada. I que per això, és clar, els preus de l'habitatge han pujat tant, perquè a Barcelona sí que s'ha de pensar, noi, i tant que si!, no hi ha més remei, és una putada ben grossa i una cosa bastant esgotadora i, és clar, aleshores tothom se'n vol anar cap a l'Empordà, a descansar. És clar que s'enten: s'entén perfectament. Però això, no cal pas que us ho digui, és una digressió; m'haureu de disculpar.

Molt bé (ja arribo al punt central de la meva argumentació): quan fem de senyores de l'Empordà (així, sense pensar, tot rutlla solet, com si haguéssim posat el pilot automàtic), ens apareix, de sobte, un registre lingüístic, un lèxic i una sintaxi, dels que no podem disposar quan parlem el català «normal» (és a dir, el català xava de Barcelona). Es tracta d'un fenomen molt notori i molt prominent: de cop, tot és ple de poca-soltes i pocavergonyes; la gent bada i tothom somia truites; al carrer has d'anar amb compte amb els estaquirots que caminen mirant el mòbil; aquest és un cap de trons, l'altre un passerell i el de més enllà un tanoca, o un curt de gambals, o un gamarús, que no saben ni què s'empatollen, sempre surten amb estirabots...

Bé, ja hi som. Tot aquest registre lingüístic només apareix quan fem de senyora de l'Empordà. Quan parlem «normal» (és a dir, per a nosaltres, quan parlem català xava) no podem disposar d'aquest tresor lingüístic. La cantarella barcelonina, així com la cantarella tevetresenca, ens priven, de forma automàtica (en això són com aquells éssers de l'Empordà, desproveïts de consciència), del vuitanta per cent (per dir alguna cosa) del repertori de la nostra llengua.

Direu: «és autoodi, és que penses (penseu) que el català ben parlat és cosa de pagesos». Potser sí que, inconscientment, penso això, no dic pas que no. O potser hi ha una altra explicació millor. Però, llavors, en qualsevol cas, TV3 n'és còmplice, d'això. Tots, o gairebé tots, els locutors de ràdio de la zona de Barcelona en són còmplices, d'això. Els professors de les escoles en són còmplices, d'això. Pràcticament, tothom de la zona de Barcelona n'és còmplice d'això. Ei, si fins i tot un programa com el Polònia n'és còmplice d'això, estem fotuts. Ben fotuts.

És un tema que em preocupa, i molt. Si ho voleu provar (com us he dit, us resultarà molt fàcil), només necessiteu una altra persona que ho vulgui fer amb vosaltres. Si no ho heu fet mai, ja veureu què n'és, de divertit (i instructiu; i, alhora, també és una mica trist, tot s'ha de dir). Em temo que, encara que sigueu molt de la ceba, us endureu una sorpresa, si ho performeu seriosament (it only works when it's a serious game). L'únic problema que hi veig és que, si ho feu prou bé, entrareu en un mode completament automàtic, i potser, després, no en sabreu sortir pels vostres propis mitjans. Aneu amb compte, amb això. Poseu-vos una alarma abans, per si de cas!

Josep Maria