El divendres 9 de febrer de 2024, a les sis de la tarda, l'Olga Palomino i jo varem presentar el nou llibre d'en Carles Fabregat, «Fletxes que ja no pertanyen a l'arc», editat per Afers i publicat el 2023; la distribució la fa Balàfia Postals. La presentació es va fer a la seu de l'EPBCN, i, en acabar, l'autor va xerrar amb els assistents i va signar alguns exemplars.

Introducció

Un epígraf, de Juan Carlos De Brasi, inaugura el llibre. Resulta que en De Brasi té una obra pòstuma, Flechas de pensamientos. Verdinales y meditaciones (EPBCN: Barcelona, 2017), que comparteix amb el que estem presentant, entre altres moltes coses, la primera paraula del títol, Flechas, així com l'estil epigramàtic. Pels que no el coneguin, el Juan Carlos De Brasi va codirigir amb mi l'EPBCN des de l'any 2000 fins al moment de la seva mort el 2017.

Al llibre d'en Carles, només una referència explícita més a De Brasi: «Un pensament de Juan Carlos de Brasi, filòsof psicoanalític: no hi ha res més espontani que els prejudicis». Veurem que, implícites, n'hi ha moltes més, de referències.

Ara, era realment un filòsof psicoanalític, en De Brasi, o un psicoanalista? Aquí hi ha una anècdota interessant. Hi va haver un autor —potser va ser Laplanche, però mai no me'n recordo— que va escriure que ningú no podia dir «jo sóc psicoanalista» sense faltar a la veritat, ja que, en tot cas, si la psicoanàlisi fos alguna cosa, hauria de ser una funció, un exercici, o una pràctica, però sota cap circumstància quelcom que tingués un ésser. En De Brasi s'ho va prendre molt seriosament, això, i es presentava com a «estudioso y practicante del psicoanálisis». Era, doncs, una qüestió de rigor intel·lectual, i de modèstia, per part seva. Però gent molt inferior a ell (i també francament envejosa) van trobar en aquest fet l'oportunitat de fer-li, sempre que podien, la guitza: «ah, claro, Juan Carlos; tú eres un estudioso del psicoanálisis, muy bien; pero yo, claro está, yo soy —¡ja, ja, ja!—, yo… ¡soy psicoanalista!». La incultura, quan s'associa amb l'enveja, ja se sap, plegades, acaben fent tota mena de destrosses.

Per què ho explico, tot això? Perquè ens podríem plantejar, almenys retòricament, si el llibre d'en Carles és o no un llibre de psicoanàlisi. Em direu «Apa! No, home, no! És un llibre d'aforismes, d'epigrames; fins i tot d'una certa saviesa (encara que l'autor vulgui passar-hi per sobre, com de puntetes: a la contratapa, ens diu que les fletxes “no pretenen ser” ni tan sols “apotegmes o ensenyaments”), però de psicoanàlisi? No, de cap manera!». I jo us donaré la raó, però no tota. Potser no és un llibre de psicoanàlisi, però, en qualsevol cas, sí que és, crec jo, un llibre profundament psicoanalític.

La dimensió psicoanalítica

Vegem-ho. M'imagino que en Carles no es molestarà si menciono que ens vàrem conèixer, l'any 1991 —amb el temps hem aconseguit anar-nos fent una mica més joves—, mentre estudiàvem psicoanàlisi a la ciutat d'Eivissa, seguint un ensenyament que era, en aquell moment, una iniciativa inaudita, a les illes, però posada en marxa per una institució que després es va revelar com perfectament oblidable.

Considero que en Carles és un bon amic, cosa que potser val la pena que posi en relleu, ja que d'amics en tinc ben pocs, i a més fins i tot he escrit un text titulat, precisament, Contra la amistad, un concepto insalubre. Un bon amic, d'aquells amb els que un es pot quedar xerrant sis o set hores seguides, cada cop que s'hi reuneix. La simpatia va ser mútua des del primer dia. Estic molt content de poder presentar, avui, aquí, el seu nou llibre.

Doncs sí, vàrem estudiar psicoanàlisi junts, durant uns quants anys. Jo vaig acabar treballant de psicoanalista —de fet, vaig dirigir l'EPBCN des que el vaig fundar, el 1996, fins ara fa un any, que li vaig passar el testimoni a la María del Mar Martín—, i, en canvi, en Carles, després d'un breu pas per la professió, la va deixar, per dedicar-se en exclusiva al món de l'art. Eivissa va perdre un excel·lent psicoanalista i va guanyar quelcom que ja tenia, un artista polifacètic i un magnífic gestor cultural — només que, ara, a temps complet. Ho va deixar, però el mal ja estava fet, el verí de la psicoanàlisi ja estava instil·lat, són coses que no tenen remei ni marxa enrere, si li obres la més mínima escletxa, ja has begut oli. El llibre que presentem avui n'és un bon testimoni.

Vegem-ho: «Les coses no ocorren fins que no tenim la capacitat de narrar-les». Cent per cent d'acord. I és que és una idea molt psicoanalítica, això. Molt. De fet, podríem dir, és l'essència mateixa de la psicoanàlisi, forma part del seu nucli més dur: les coses no existeixen fins que les diem, fins que els hi trobem, els hi posem, paraules. El que no diem, sovint, és arrossegat per la ventolera que ens travessa el cervell; o, al contrari, es resisteix, aguanta, s'agafa fort, es fixa, i llavors es va repetint, sempre igual, fins que es converteix en un dels nostres petits dimonis personals. És per això que és tan saludable treure'ls a passejar, aquests dimonis, airejar-los: se'n diu psicoanalitzar-se. El que diem pot arribar a formar part del món interhumà, però el que no diem està condemnat a ser volatilitat, o bé tortura silenciosa. Això ho va veure Freud, i això és, em sembla a mi, un dels ensenyaments més importants de la psicoanàlisi.

El complex d'Èdip, en canvi, es pot criticar, i molt. L'abast del concepte de repressió també es pot qüestionar: Marcuse parlava d'una «repressió sobrant», i altres li han discutit la seva concepció. Les teories lacanianes sobre la sexuació i el llenguatge no han resistit gaire bé el pas del temps i la mirada del feminisme actual, i també han de ser revisades. Els diversos conceptes de la psicoanàlisi, gairebé tots, es poden posar en qüestió. Però la idea expressada per aquesta fletxa és molt més difícil de qüestionar. Entre altres coses, perquè encara que tothom la repeteixi, no s'ha posat en pràctica, vertaderament, gairebé mai. Sol passar amb els conceptes més interessants: tothom s'omple la boca amb ells i els va repetint, però, a l'hora de la veritat, ningú no els practica.

I, a més, si les coses no existeixen fins que les narrem, qui ha de ser el destinatari d'aquesta narració?; com ha de ser, és a dir, quina modalitat ha d'adoptar, aquesta narració?; i, com hauria de ser un món tal que aquest narrar pogués convertir-se en una cosa quotidiana? He de dir que aquesta ha sigut i està sent, per a mi, una de les investigacions centrals de la meva vida, i, per extensió, de l'EPBCN mateix, també. Però, és clar, endinsar-nos més en aquesta qüestió ens allunyaria massa del que ens convoca avui.

Tornem doncs a les fletxes, i escollim la que inaugura la sèrie. Ens ofereix, sense pretensions, la intenció de la mateixa sèrie: «Escriure és intentar entendre». Alguns corrents psicoanalítics han situat l'escriptura en el centre de la psicoanàlisi. La idea és genial, però se l'ha d'entendre bé, com clarament ho fa en Carles. Una certa freqüentació de l'obra de Derrida pot ajudar, també, bastant. N'hi ha d'altres que ho han entès d'aquella manera, comme si, comme ça, han decretat que ser poeta és obligatori i que tothom ha d'escriure, per força, poesia, i, és clar, l'únic que han aconseguit és acabar omplint el món de poetastres, més aviat insofribles, que mai no saps ben bé què s'empatollen.

Una altra fletxa més, «Som jos successius, cadascun amb el convenciment de ser el titular del camí». És de clara ressonància lacaniana. Em fa pensar en la noció del «jo» que aquell autor manegava: es referia al «jo» com a funció de desconeixement.

Buscar i trobar

Les fletxes, en el llibre d'en Carles, es refereixen sovint a altres fletxes, o es giren sobre si mateixes, sobre el conjunt de totes les fletxes. Ho hem vist ara fa poc amb la primera, i ho veiem també amb aquesta: «Que un aforisme no es converteixi en un lema, que encara menys esdevingui una fórmula». En De Brasi, incidentalment, era un gran crític dels lemes. Podríem ben imaginar que aquesta fletxa s'hagués escapat de les Flechas de pensamientos: hauria vingut a fer-la petar, al llibre d'en Carles, a passar-hi una estoneta.

I després —permeteu-me que m'expressi d'una manera acadèmica—, moltes de les fletxes em semblen francament collonudes. Sento com si les hagués escrit jo, o penso que les podria haver escrit jo (el mèrit, és clar, és d'en Carles — encara que no acabo d'entendre com s'ho ha fet per pispar-me-les). Em donen ganes de firmar-les. Les firmaria ara mateix.

Com aquesta: «Mentre busco, sovint m'extravio. Quan deixo de buscar, a vegades trobo». Està dit amb tota precisió, penso jo: l'autor utilitza «sovint» i «a vegades»; són aclariments imprescindibles. I és que es tracta d'una idea molt important: el que es troba quan es busca és gairebé sempre el que cercàvem: quelcom que ja havíem projectat, i, per tant, en última instància, res de nou, cap novetat; amb tota probabilitat, la idea d'un altre, que no som nosaltres; l'alienació mateixa. Per això, el que es troba quan es busca, és molt fàcil que ens acabi portant a la depressió: Los que fracasan al triunfar, titulava Freud un dels seus escrits.

En canvi, quan ens en desempalleguem, de la mania de buscar (que no hi renunciem, la renúncia ens manté lligats a allò a què renunciem, i, en canvi, quan realment deixem de fer una cosa, ens cau, com si fos pell morta, o una crosta que ja no fa servei); quan se'ns desprèn la mania de buscar, dèiem, potser acabem trobant alguna cosa, alguna cosa, ara sí, nova. I aquesta cosa, precisament perquè no la buscàvem, pot contenir el que és nou, el que ens renova des de dins, que és allò altre, sense ser ja cap alienació.

A mi em sembla una idea importantíssima. Però, és clar, ara que ja l'he explicada, ha passat a ser la meva idea, no la d'en Carles, que no ha fet altra cosa que tirar la fletxa. És el que té presentar llibres: un sempre acaba traint el que ha de presentar. Si faig això, però, és perquè m'hi sento autoritzat, d'alguna manera, des del títol mateix del llibre: «ja no pertanyen a l'arc».

El que es diuen les fletxes

El llibre acaba amb uns «adagis i proverbis per a temps de crisi», relatius en general a la pandèmia. I, abans d'aquests, la penúltima fletxa de la primera sèrie: «Deixar empremta, com a petjades a l'arena». És molt interessant, el que passa amb aquesta fletxa. Dona tota la impressió que «Petjades a l'arena» hagués anat a ser el títol del llibre, i que, a l'últim moment, es decidís canviar-ho per «Fletxes que no pertanyen a l'arc» («Les idees són fletxes que ja no pertanyen a l'arc», diu una de les fletxes).

De fet, si mirem la pestanya posterior, trobem un llistat dels llibres de la col·lecció, que acaba, és clar, amb «Fletxes que ja no pertanyen a l'arc». Però, al llistat editorial de la penúltima pàgina, al final de la col·lecció «literatures» de l'editorial, hi trobem… «Petjades a l'arena»!

Aquest dubte, aquesta mena d'indefinició, em semblen francament deliciosos. També que se'ns permeti fer de detectius d'una mena de lapsus: un altre cop quelcom ben psicoanalític. Però és que, a més, em sembla que el dubte, al cap i a la fi, està ben resolt. La petjada a l'arena és una metàfora bella, clar que sí; però el «no pertanyen a l'arc» és una mena d'interpretació que el llibre, en dubtar del títol, s'acaba fent fa a si mateix: «Qui ets tu», li diu la segona fletxa a la primera, «per saber si el que has escrit s'esborrarà, quan vingui una onada, com les petjades a l'arena? Al cap i a la fi, aquestes fletxes ja no són teves, ja no et pertanyen: ja no pertanyen a l'arc».

Fins aquí. Gràcies, Carles, per ser avui amb nosaltres.